“Perquè havia de ser ell. Perquè no podía ser cap més. Perquè ningú ha viscut com ell el motiu de cadascuna de les meves ferides. Cicatrius del cos i de l’ànima… Ningú coneix tant la meva essència. Observador, protector i guia dels meves passes…. accelerades i maldestres passes de col·legiala amb les sabates de la ortopèdia del centre que tanta ràbia em feien…. passes vacil·lants i enamorades mentre m’observaba silenciós fent el meu primer petó. Divertides i eufòriques passes de festa amb els amics d’ahir i d’avui plenes d’ilusió i emoció…. Les passes amb sabates de núvia…. on ell miraba quiet i tremolós les llàgrimes d’una mare orgullosa i d’un pare que l’espera al cotxe i li dona la mà. Passes atabalades plenes de responsabilitat quan ja no camino sola. I encara avui em fa sentir especial i que estic a casa. Perquè ell sempre estarà en mi. Perquè només podía ser ell. El meu carrer (carrer Pegàs).”

Veure el lloc al mapa