“Quan era petita, amb els pares, veníem molt sovint al Tibidabo. Era un dia especial i ens ho montàvem quasi com un ritual: agafàvem el Tranvia Blau i després el Cremallera, ens tiràvem mil cops pel Supertobogan, reiem fins les agulletes a la panxa amb els reflexes distorsionats dels miralls i pujàvem a totes les atraccions possibles. Al final del dia, sempre acabàvem al mirador que hi havia just davant de la muntanya russa. Miràvem Barcelona. Més aviat l’admiràvem. I jugàvem a trobar els seus llocs emblemàtics com si es tractés d’un mapa gegant als nostres peus.
Ara que ja no soc tan petita i els dies de jocs en familia han quedat vertiginosament lluny, quan em sento una  mica dispersa i necessito arrelar, torno al Tibidabo. I amb la nostàlgia de Loquillo en el seu “Cadillac Solitario” em veig mirant les llums i el ritme frenètic de la meva ciutat que es barregen amb els riures i els crits d’emoció dels nens que estan a les atraccions… i em sento a casa!.”